que si vull arribar a algun lloc, he de continuar caminant. El dia 6 de febrer vaig passar per China Town quan la gent que havia anat a la celebració de l'any nou ja anava de tornada. Amb una amiga ens vam comprar un galeta d'aquelles amb paperet. La galeta era força més bona del que m'esperava, i, per allò de que mai se sap, em vaig guardar la frase a la butxaca. En un principi no li vaig donar valor, però a mesura que la sort se'm va començar a girar, la frase va anar prenent sentit. Més d'una vegada en aquest últim mes he tingut ganes de parar, d'assumir que tot m'anava massa gran, que no trobaria feina i que Londres no era el meu lloc. Encara no sé si Londres és o no el meu lloc, però sé que és on sóc ara i on hi vull passar una temporada breu. I que l'únic que he de fer és realment continuar caminant, que cada dia compta i que cada pas et porta una mica més lluny. Serà que m'he tornat profunda...
que una cracker amb mantega i Marmite em pot alegrar el dia. "Love it or hate it", et diran els anglesos si preguntes per aquesta mena de crema espessa d'extracte de llevadura. El primer dia que la vaig provar quasi em moro. Té un gust i un color molt fort, però diria que és com el cafè, la tònica o el cava, que de bones a primeres et poden provocar una ganyota, però que si repeteixes estàs perdut.
que la primavera també arriba a Londres. Ho fa més a poc a poc que al Poal o Barcelona, però arriba. Floreixen els ametllers, despunten els primers llucs, comença a tenyir-se tot d'un verd més viu, els dies de Sol guanyen als grisos i entren marietes a casa (també he après que aquí de les marietes en diuen Ladybirds). I he descobert que tinc el riu més a prop del que em pensava i que no hi ha res com prendre el Sol a la riba del Thames.
que el Sol fa somriure i dóna vida fins i tot als britànics. I que és molt curiós veure com es transformen i juguen i fins i tot criden quan els toca el Sol i surten a passar el dia als parcs. El contrast resulta, com a mínim, inquietant.
que quan no tens diners l'expectativa de treballar al McDonalds és fantàstica. Doncs això, que divendres tinc una entrevista al McDonals i que si no surt res més i m'agafen, hi treballaré encantada. Per sort, però, dimarts tinc una entrevista en una pastisseria la mar de mona i encara mantinc l'esperança de rebre una trucada del noi del bar de sota de casa per quan obri la terrassa, i no he tancat les portes del tot a la remota possibilitat (però possibilitat al cap i a la fi) de que m'acabin agafant de becària en un centre de creació artística, per col·laborar en l'organització d'un festival durant el mes de juny.
que si vols estalviar en transport estàs obligat a caminar. I que quan camines descobreixes realment el que t'envolta i prens mesura de les distàncies que et separen dels llocs. I que a Londres tot és una mica lluny, però que res no és tan lluny si s'hi pot arribar a peu.
que als parcs no hi viuen només esquirols. També hi viuen rates, rates enormes que llueixen més bona salut que les condemnades a passejar entre les vies del metro. L'altre dia em vaig quedar de pedra, quan unes noies joves estaven mirant atònites el que a mi m'havia semblat de lluny un esquirol encantador. Em va sorprendre perquè d'esquirols en veus a cada passa. Però quan m'hi vaig apropar no m'ho podia creure. Una rata de dimensions extraordinàries campava tan tranquil·la, sense el neguit que caracteritza les que corren per sota de la ciutat.
que el temps fa que enyori més als que he deixat a casa. I és que no m'acostumo a no tenir-los al costat, a no poder quedar per fer un cafè quan em ve de gust. No, no m'hi acostumo, cada vegada tinc més ganes de veure'ls. Però penso que això és bo, que em fa sentir humana i em fa conscient dels vincles que he anat creant amb els anys.
que les galetes de la fortuna són un invent americà. *o japonès, o de japonesos americanitzats, o de xinesos americans, o... (Gràcies, C!)
