Every Day Is Yours To Win

Every day is new again
Every day is yours to win
And that's how heroes are made

R.E.M.

Tot anirà bé.

Mechanical Memories

Avui he anat a revelar els carrets de Londres.

Espero que no tot es quedi en això.
Necessito tenir una estona per escriure sobre els dos últims mesos a UK (dels millors de la meva vida), i sobre els primers dies de la tornada (extranys, com a mínim).

London III - Good times are coming

Ahir, quan em vaig llevar a les 6 del matí per anar a treballar a McDonalds, em vaig adonar que era 1 de Maig. Em vaig sentir extranya, com traint els meus ideals per anar a treballar en un dels emblemes del capitalisme just el Dia del Treballador. Però bé, era l'única feina que havia trobat, i donat que m'havia quedat sense ni un duro no em podia permetre renunciar a treballar-hi.

Ahir, però, al mateix temps que tot això em passava pel cap encara mig adormida, em consolava pensant que era l'últim dia que m'havia de posar aquell uniforme amb la gorra que tant havia odiat durant tres setmanes. I és que dilluns que ve començo a treballar per Artsadmin, aquell centre de creació artística que mencionava en l'entrada anterior. Vaig proposar-los col·laborar a través d'una beca Leonardo, i tot i que en principi van mostrar interès, després van desaparèixer del mapa. Aquest dijous, però, al cap d'un mes i mig de la primera entrevista, ens vam tornar a trobar i em van confirmar que em contractaven per col·laborar en l'organització d'un festival (Two Degrees) que es durà a terme durant el mes de juny. Encara no m'ho acabo de creure, però dilluns començo i me'n moro de ganes (alhora que em moro de por, per tot allò de "no sé què hi faré", "jo no serveixo per això", "com han pogut pensar que jo els podré ser útil", blabla).

Ara que he acabat a McDonalds em costa menys posar per escrit el que he sentit i viscut durant aquest últim mes i mig. Quan vaig escriure l'entrada anterior, ja començava a estar força preocupada pel tema feina, havia començat a buscar i semblava impossible trobar res. Vaig passar dues setmanes horribles, sense diners i buscant feina com una desesperada. Res semblava donar fruits, i em sentia molt inútil i malcriada perquè els pares, un cop més, em van haver d'ajudar econòmicament.

Llavors va venir la setmana clau. Vaig tenir un dia de prova en un restaurant on vaig haver de fer veure que havia servit taules tota la meva vida. Quasibé moro de l'estrés! La safata que semblava que m'havia de caure en qualsevol moment, pujant escales a tota velocitat amb tres plats enormes que em relliscaven mentre em queia la goteta de suor només de pensar com hauria de fugir corrent si finalment em queien (no, no va passar), i intentant recordar què m'havia demanat cada comensal. Evidentment, no em van agafar! La segona prova va ser a Wasabi (menjar ràpid japonès), en un lloc d'uns 3 metres quadrats on hi treballaven 7 persones més. Malauradament, aquí sí que em van agafar, i vaig anar-hi a treballar al dia següent. Va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Ningú m'havia explicat res, no sabia què havia de fer, però ho havia de fer rapidíssim i sota la mirada d'un encarregat imbècil i cínic, que gaudia veient-me patir. I, a sobre, sense espai vital.

Aquell mateix dia els pares i una tieta havien arribat a Londres per passar tres dies amb mi, i a mi, en canvi, m'esperaven tres dies treballant deu hores en aquell tuguri a Liverpool St Station. I no hi estava disposada. Mentre estava treballant, però, em van confiramar que m'havien agafat a McDonalds i que podia començar dilluns, quedant-me, doncs, tres dies lliures per estar amb els pares. Així que vaig acabar la jornada i em vaig acomiadar dels de Wasabi (ni ells ni jo vam ser especialment simpàtics).

El cap de setmana amb els pares i la tieta va ser fantàstic. Vam fer el guiri com mai i em va reconfortar estar amb ells i ensenyar-los la que ara és la meva ciutat.

El primer dia a McDonalds va ser prou bo. Els companys van resultar ser, de lluny, molt més amables, simpàtics, alegres i honestos que els de Wasabi, i tenia més espai vital i em van estar ensenyant com funcionava tot. No obstant, a partir del tercer dia les coses se'm van girar. Vaig començar a treballar sola, sense ajuda, l'encarregada no era la mateixa dels primers dies, i em sentia molt malament cada vegada que em renyaven per qualsevol cosa. No entenc per què normalment les condicions laborals normalment són directament proporcionals al nivell de qualificació de la feina i indirectament proporcionals a la seva duresa. Això sí, aquestes tres setmanes m'han servit per fer un bon estudi psicològic i antropològic.

A McDonalds premien els seus treballadors per diversos motius (normalment antiguetat), i ho fan, a més d'incrementant-los el sou (ben fet), incrementant-los el poder, creant sovint situacions força absurdes. És curiós veure com alguns aprofitaven aquesta mica de poder que els autoritzava a donar ordres i a ensenyar els seus companys amb menys antiguetat per manar coses absurdes i corregir procediments quan no hi havia cap necessitat de fer-ho. Em fa mandra explicar-ho, però qualsevol dia us en faig un informe com cal.

Gràcies a la filladelagranputa de la manager que em va fer fora i no em va deixar tornar a treballar aquesta setmana quan li vaig dir que marxava

- jo: he trobat una altra feina i no la podré compatibilitzar amb McDonalds

- ella (sense deixar de mirar la pantalla de l'ordinador): gràcies

- jo: com? (no estava segura de la seva resposta)

- ella: (sense deixar de mirar la pantalla de l'ordinador): he dit que gràcies.

- jo: emmm... bé, començo a treballar el dia 9

- ella: (silenci)

- jo: així doncs, vinc a treballar la setmana que ve?

- ella: no

- jo: emmmm... ok

ara tinc una setmana de vacances. Per la meva economia és una situació desastrosa, però, per la meva salut mental, és el millor que em podia passar. Així doncs, ara tinc 6 dies per davant per informar-me sobre els artistes que participaran en el festival, per llegir sobre art i activisme i per posar-me al dia sobre el canvi climàtic, tema principal del festival.

Avui estic contenta, perquè tot torna a tenir sentit, perquè vaig complint els objectius que m'havia proposat per Londres i perquè els xinesosjaponesosamericans de la galeta de la fortuna sembla que tenien raó i estic disposada a seguir caminant tot el que faci falta!

London II - You have got to keep going to get anywhere

En aquests 78 dies he après...

que si vull arribar a algun lloc, he de continuar caminant. El dia 6 de febrer vaig passar per China Town quan la gent que havia anat a la celebració de l'any nou ja anava de tornada. Amb una amiga ens vam comprar un galeta d'aquelles amb paperet. La galeta era força més bona del que m'esperava, i, per allò de que mai se sap, em vaig guardar la frase a la butxaca. En un principi no li vaig donar valor, però a mesura que la sort se'm va començar a girar, la frase va anar prenent sentit. Més d'una vegada en aquest últim mes he tingut ganes de parar, d'assumir que tot m'anava massa gran, que no trobaria feina i que Londres no era el meu lloc. Encara no sé si Londres és o no el meu lloc, però sé que és on sóc ara i on hi vull passar una temporada breu. I que l'únic que he de fer és realment continuar caminant, que cada dia compta i que cada pas et porta una mica més lluny. Serà que m'he tornat profunda...

que una cracker amb mantega i Marmite em pot alegrar el dia. "Love it or hate it", et diran els anglesos si preguntes per aquesta mena de crema espessa d'extracte de llevadura. El primer dia que la vaig provar quasi em moro. Té un gust i un color molt fort, però diria que és com el cafè, la tònica o el cava, que de bones a primeres et poden provocar una ganyota, però que si repeteixes estàs perdut.

que la primavera també arriba a Londres. Ho fa més a poc a poc que al Poal o Barcelona, però arriba. Floreixen els ametllers, despunten els primers llucs, comença a tenyir-se tot d'un verd més viu, els dies de Sol guanyen als grisos i entren marietes a casa (també he après que aquí de les marietes en diuen Ladybirds). I he descobert que tinc el riu més a prop del que em pensava i que no hi ha res com prendre el Sol a la riba del Thames.

que el Sol fa somriure i dóna vida fins i tot als britànics. I que és molt curiós veure com es transformen i juguen i fins i tot criden quan els toca el Sol i surten a passar el dia als parcs. El contrast resulta, com a mínim, inquietant.

que quan no tens diners l'expectativa de treballar al McDonalds és fantàstica. Doncs això, que divendres tinc una entrevista al McDonals i que si no surt res més i m'agafen, hi treballaré encantada. Per sort, però, dimarts tinc una entrevista en una pastisseria la mar de mona i encara mantinc l'esperança de rebre una trucada del noi del bar de sota de casa per quan obri la terrassa, i no he tancat les portes del tot a la remota possibilitat (però possibilitat al cap i a la fi) de que m'acabin agafant de becària en un centre de creació artística, per col·laborar en l'organització d'un festival durant el mes de juny.

que si vols estalviar en transport estàs obligat a caminar. I que quan camines descobreixes realment el que t'envolta i prens mesura de les distàncies que et separen dels llocs. I que a Londres tot és una mica lluny, però que res no és tan lluny si s'hi pot arribar a peu.

que als parcs no hi viuen només esquirols. També hi viuen rates, rates enormes que llueixen més bona salut que les condemnades a passejar entre les vies del metro. L'altre dia em vaig quedar de pedra, quan unes noies joves estaven mirant atònites el que a mi m'havia semblat de lluny un esquirol encantador. Em va sorprendre perquè d'esquirols en veus a cada passa. Però quan m'hi vaig apropar no m'ho podia creure. Una rata de dimensions extraordinàries campava tan tranquil·la, sense el neguit que caracteritza les que corren per sota de la ciutat.

que el temps fa que enyori més als que he deixat a casa. I és que no m'acostumo a no tenir-los al costat, a no poder quedar per fer un cafè quan em ve de gust. No, no m'hi acostumo, cada vegada tinc més ganes de veure'ls. Però penso que això és bo, que em fa sentir humana i em fa conscient dels vincles que he anat creant amb els anys.

que les galetes de la fortuna són un invent americà. *o japonès, o de japonesos americanitzats, o de xinesos americans, o... (Gràcies, C!)

London I

Avui (19.02.2011) és el meu 43è dia a Londres. Sembla que porti mitja vida aquí i que faci una eternitat que va ser Nadal, que vaig fer el concert de Sant Esteve, que vaig fer el trasllat cap al Passeig de Sant Joan, del cap d'any, del tea i de la botiga de joguines. D'altra banda, els dies em passen volant i no em puc creure que porti més d'un mes aquí! Faig mil coses, però em sento culpable per no aprofitar prou el temps, que sembla que se m'escoli entre els dits.

Els primers dies vam estar en un alberg, a Swiss Cottage, al Nord de Londres. Era un lloc curiós, gran i amb molta gent, però acollidor al mateix temps. Vam estar-hi dues setmanes, que primer ens va semblar que seria una eternitat, però a mi em van acabar passant volant. Això sí, amb tres canvis d'habitació que va fer que acabéssim ben tipes de fer i desfer l'equipatge, i els banys comunitaris que sempre fan una mica de repelús, companyes d'habitació peculiars i tota la fauna que habita als albergs, que podrien ben bé ser objecte d'un estudi antropològic. En aquest, a més, hi havia força gent que semblava que hi passés una temporada llarga, més que no pas una setmana de turisme. Bé, com nosaltres.

Ara estem (la meva amiga i jo) en un apartament minúscul (i sí, quan dic minúscul és minúscul). Però en una zona maca i tranquil·la, entre West Kensington i Barons Court. Tot i ser més petit del que mai m'hauria imaginat, s'hi està prou bé. A més, té dues finestres molt grans, i això li dóna molts punts. Em sap greu, però, no poder convidar tothom que em vindria de gust, i no poder muntar sopars o berenars perquè realment és massa petit.

El pis em queda a prop de l'acadèmia on de moment estic estudiant anglès. Hi vaig tres hores al dia, i encara que no m'ho noto massa, suposo que vaig millorant. És maco anar-hi caminant cada matí. Passo per un parc bonic, normalment ple de nens que juguen sense cridar i sembla que fins i tot sense embrutar-se. I després per un carrer ple de botigues a una banda i casetes blanques a l'altra. Aquí, en general, la gent té força cura de les seves cases, pinta sovint les façanes de blanc i les baranes de negre. És maco quan surt el sol i les cases llueixen com mai.

Però el sol surt pocs dies. Normalment el cel és de color gris molt claret, gairebé blanc, bonic, però cansat. Em recorda els dies d'hivern al Poal, els dies de boira alta en els que m'entrava una angoixa important perquè encara em sentia més aïllada. Aquí, per sort, hi ha mil coses per fer que t'obliguen a sortir de casa cada dia: museus, galeries, concerts, carrers i places plens de botigues i cafès... I cada dia pots descobrir llocs nous, i això és fantàstic i estimulant. I quan surt el sol, a més, tens parcs amb esquirols, merles, corbs, pelicans i molts més animals i arbres preciosos dels quals sóc incapaç de recordar els noms, i el Thames, i les mateixes places i carrers però tot més bonic.

I canto en un cor. Em fa il·lusió, perquè em vaig atrevir a fer les proves i perquè faig música i veig molta gent. És molt diferent al que estic acostumada, són moltíssims (uns 120), i canten obres molt grans. Cantaré peces que són massa difícils per a mi i en llocs que encara no m'ho puc creure (Royal Albert Hall, Royal Festival Hall...) i potser fins i tot enganxo l'enregistrament d'un CD! Però trobo a faltar el Cor de Noies... No hi ha manera de poder parlar amb el sector jove del cor (que no sembla ni que es coneguin entre ells) i només em relaciono amb els avis, que són més simpàtics i espero que aviat em convidin a prendre un te.

Conèixer gent se m'està fent força difícil, però no vull desesperar. L'idioma és una barrera, perquè no em puc expressar com ho faria en català o castellà, i em fa sentir imbècil. I l'altra barrera és que en general aquí d'entrada són una mica estirats. Però m'he apuntat a fer intercanvi lingüístic i sembla que serà una bona solució. De moment la setmana que ve m'han convidat a la inauguració d'una exposició!

I un altre tema difícil és la feina. No estic treballant, però aquí la principal culpable sóc jo mateixa, que estic massa bé com per posar-me a buscar com cal. Però d'aquesta setmana que ve no passa, o com a mínim ho intentaré amb totes les meves forces. Que, com no em posi a treballar aviat, hauré de tornar, i encara que m'enyoro força, de moment encara vull passar aquí una temporada.

I aquesta sóc jo fa una hora, menjant-me un muffin de formatge i espinacs espectacular i una sopa de xampinyons al costat de Covent Garden. Tornaré amb uns quilos de més, no en tinc cap dubte. Aquí sembla que tot hagi de ser més calòric i que tinguin al·lèrgia als productes frescos, però de tant en tant, com avui, això es tradueix en un menjar exquisit!

I ara us deixo, que ja m'he acabat el te.

Two days