London III - Good times are coming

Ahir, quan em vaig llevar a les 6 del matí per anar a treballar a McDonalds, em vaig adonar que era 1 de Maig. Em vaig sentir extranya, com traint els meus ideals per anar a treballar en un dels emblemes del capitalisme just el Dia del Treballador. Però bé, era l'única feina que havia trobat, i donat que m'havia quedat sense ni un duro no em podia permetre renunciar a treballar-hi.

Ahir, però, al mateix temps que tot això em passava pel cap encara mig adormida, em consolava pensant que era l'últim dia que m'havia de posar aquell uniforme amb la gorra que tant havia odiat durant tres setmanes. I és que dilluns que ve començo a treballar per Artsadmin, aquell centre de creació artística que mencionava en l'entrada anterior. Vaig proposar-los col·laborar a través d'una beca Leonardo, i tot i que en principi van mostrar interès, després van desaparèixer del mapa. Aquest dijous, però, al cap d'un mes i mig de la primera entrevista, ens vam tornar a trobar i em van confirmar que em contractaven per col·laborar en l'organització d'un festival (Two Degrees) que es durà a terme durant el mes de juny. Encara no m'ho acabo de creure, però dilluns començo i me'n moro de ganes (alhora que em moro de por, per tot allò de "no sé què hi faré", "jo no serveixo per això", "com han pogut pensar que jo els podré ser útil", blabla).

Ara que he acabat a McDonalds em costa menys posar per escrit el que he sentit i viscut durant aquest últim mes i mig. Quan vaig escriure l'entrada anterior, ja començava a estar força preocupada pel tema feina, havia començat a buscar i semblava impossible trobar res. Vaig passar dues setmanes horribles, sense diners i buscant feina com una desesperada. Res semblava donar fruits, i em sentia molt inútil i malcriada perquè els pares, un cop més, em van haver d'ajudar econòmicament.

Llavors va venir la setmana clau. Vaig tenir un dia de prova en un restaurant on vaig haver de fer veure que havia servit taules tota la meva vida. Quasibé moro de l'estrés! La safata que semblava que m'havia de caure en qualsevol moment, pujant escales a tota velocitat amb tres plats enormes que em relliscaven mentre em queia la goteta de suor només de pensar com hauria de fugir corrent si finalment em queien (no, no va passar), i intentant recordar què m'havia demanat cada comensal. Evidentment, no em van agafar! La segona prova va ser a Wasabi (menjar ràpid japonès), en un lloc d'uns 3 metres quadrats on hi treballaven 7 persones més. Malauradament, aquí sí que em van agafar, i vaig anar-hi a treballar al dia següent. Va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Ningú m'havia explicat res, no sabia què havia de fer, però ho havia de fer rapidíssim i sota la mirada d'un encarregat imbècil i cínic, que gaudia veient-me patir. I, a sobre, sense espai vital.

Aquell mateix dia els pares i una tieta havien arribat a Londres per passar tres dies amb mi, i a mi, en canvi, m'esperaven tres dies treballant deu hores en aquell tuguri a Liverpool St Station. I no hi estava disposada. Mentre estava treballant, però, em van confiramar que m'havien agafat a McDonalds i que podia començar dilluns, quedant-me, doncs, tres dies lliures per estar amb els pares. Així que vaig acabar la jornada i em vaig acomiadar dels de Wasabi (ni ells ni jo vam ser especialment simpàtics).

El cap de setmana amb els pares i la tieta va ser fantàstic. Vam fer el guiri com mai i em va reconfortar estar amb ells i ensenyar-los la que ara és la meva ciutat.

El primer dia a McDonalds va ser prou bo. Els companys van resultar ser, de lluny, molt més amables, simpàtics, alegres i honestos que els de Wasabi, i tenia més espai vital i em van estar ensenyant com funcionava tot. No obstant, a partir del tercer dia les coses se'm van girar. Vaig començar a treballar sola, sense ajuda, l'encarregada no era la mateixa dels primers dies, i em sentia molt malament cada vegada que em renyaven per qualsevol cosa. No entenc per què normalment les condicions laborals normalment són directament proporcionals al nivell de qualificació de la feina i indirectament proporcionals a la seva duresa. Això sí, aquestes tres setmanes m'han servit per fer un bon estudi psicològic i antropològic.

A McDonalds premien els seus treballadors per diversos motius (normalment antiguetat), i ho fan, a més d'incrementant-los el sou (ben fet), incrementant-los el poder, creant sovint situacions força absurdes. És curiós veure com alguns aprofitaven aquesta mica de poder que els autoritzava a donar ordres i a ensenyar els seus companys amb menys antiguetat per manar coses absurdes i corregir procediments quan no hi havia cap necessitat de fer-ho. Em fa mandra explicar-ho, però qualsevol dia us en faig un informe com cal.

Gràcies a la filladelagranputa de la manager que em va fer fora i no em va deixar tornar a treballar aquesta setmana quan li vaig dir que marxava

- jo: he trobat una altra feina i no la podré compatibilitzar amb McDonalds

- ella (sense deixar de mirar la pantalla de l'ordinador): gràcies

- jo: com? (no estava segura de la seva resposta)

- ella: (sense deixar de mirar la pantalla de l'ordinador): he dit que gràcies.

- jo: emmm... bé, començo a treballar el dia 9

- ella: (silenci)

- jo: així doncs, vinc a treballar la setmana que ve?

- ella: no

- jo: emmmm... ok

ara tinc una setmana de vacances. Per la meva economia és una situació desastrosa, però, per la meva salut mental, és el millor que em podia passar. Així doncs, ara tinc 6 dies per davant per informar-me sobre els artistes que participaran en el festival, per llegir sobre art i activisme i per posar-me al dia sobre el canvi climàtic, tema principal del festival.

Avui estic contenta, perquè tot torna a tenir sentit, perquè vaig complint els objectius que m'havia proposat per Londres i perquè els xinesosjaponesosamericans de la galeta de la fortuna sembla que tenien raó i estic disposada a seguir caminant tot el que faci falta!