London I

Avui (19.02.2011) és el meu 43è dia a Londres. Sembla que porti mitja vida aquí i que faci una eternitat que va ser Nadal, que vaig fer el concert de Sant Esteve, que vaig fer el trasllat cap al Passeig de Sant Joan, del cap d'any, del tea i de la botiga de joguines. D'altra banda, els dies em passen volant i no em puc creure que porti més d'un mes aquí! Faig mil coses, però em sento culpable per no aprofitar prou el temps, que sembla que se m'escoli entre els dits.

Els primers dies vam estar en un alberg, a Swiss Cottage, al Nord de Londres. Era un lloc curiós, gran i amb molta gent, però acollidor al mateix temps. Vam estar-hi dues setmanes, que primer ens va semblar que seria una eternitat, però a mi em van acabar passant volant. Això sí, amb tres canvis d'habitació que va fer que acabéssim ben tipes de fer i desfer l'equipatge, i els banys comunitaris que sempre fan una mica de repelús, companyes d'habitació peculiars i tota la fauna que habita als albergs, que podrien ben bé ser objecte d'un estudi antropològic. En aquest, a més, hi havia força gent que semblava que hi passés una temporada llarga, més que no pas una setmana de turisme. Bé, com nosaltres.

Ara estem (la meva amiga i jo) en un apartament minúscul (i sí, quan dic minúscul és minúscul). Però en una zona maca i tranquil·la, entre West Kensington i Barons Court. Tot i ser més petit del que mai m'hauria imaginat, s'hi està prou bé. A més, té dues finestres molt grans, i això li dóna molts punts. Em sap greu, però, no poder convidar tothom que em vindria de gust, i no poder muntar sopars o berenars perquè realment és massa petit.

El pis em queda a prop de l'acadèmia on de moment estic estudiant anglès. Hi vaig tres hores al dia, i encara que no m'ho noto massa, suposo que vaig millorant. És maco anar-hi caminant cada matí. Passo per un parc bonic, normalment ple de nens que juguen sense cridar i sembla que fins i tot sense embrutar-se. I després per un carrer ple de botigues a una banda i casetes blanques a l'altra. Aquí, en general, la gent té força cura de les seves cases, pinta sovint les façanes de blanc i les baranes de negre. És maco quan surt el sol i les cases llueixen com mai.

Però el sol surt pocs dies. Normalment el cel és de color gris molt claret, gairebé blanc, bonic, però cansat. Em recorda els dies d'hivern al Poal, els dies de boira alta en els que m'entrava una angoixa important perquè encara em sentia més aïllada. Aquí, per sort, hi ha mil coses per fer que t'obliguen a sortir de casa cada dia: museus, galeries, concerts, carrers i places plens de botigues i cafès... I cada dia pots descobrir llocs nous, i això és fantàstic i estimulant. I quan surt el sol, a més, tens parcs amb esquirols, merles, corbs, pelicans i molts més animals i arbres preciosos dels quals sóc incapaç de recordar els noms, i el Thames, i les mateixes places i carrers però tot més bonic.

I canto en un cor. Em fa il·lusió, perquè em vaig atrevir a fer les proves i perquè faig música i veig molta gent. És molt diferent al que estic acostumada, són moltíssims (uns 120), i canten obres molt grans. Cantaré peces que són massa difícils per a mi i en llocs que encara no m'ho puc creure (Royal Albert Hall, Royal Festival Hall...) i potser fins i tot enganxo l'enregistrament d'un CD! Però trobo a faltar el Cor de Noies... No hi ha manera de poder parlar amb el sector jove del cor (que no sembla ni que es coneguin entre ells) i només em relaciono amb els avis, que són més simpàtics i espero que aviat em convidin a prendre un te.

Conèixer gent se m'està fent força difícil, però no vull desesperar. L'idioma és una barrera, perquè no em puc expressar com ho faria en català o castellà, i em fa sentir imbècil. I l'altra barrera és que en general aquí d'entrada són una mica estirats. Però m'he apuntat a fer intercanvi lingüístic i sembla que serà una bona solució. De moment la setmana que ve m'han convidat a la inauguració d'una exposició!

I un altre tema difícil és la feina. No estic treballant, però aquí la principal culpable sóc jo mateixa, que estic massa bé com per posar-me a buscar com cal. Però d'aquesta setmana que ve no passa, o com a mínim ho intentaré amb totes les meves forces. Que, com no em posi a treballar aviat, hauré de tornar, i encara que m'enyoro força, de moment encara vull passar aquí una temporada.

I aquesta sóc jo fa una hora, menjant-me un muffin de formatge i espinacs espectacular i una sopa de xampinyons al costat de Covent Garden. Tornaré amb uns quilos de més, no en tinc cap dubte. Aquí sembla que tot hagi de ser més calòric i que tinguin al·lèrgia als productes frescos, però de tant en tant, com avui, això es tradueix en un menjar exquisit!

I ara us deixo, que ja m'he acabat el te.